L’única cosa que
romandrà
És el raig que
tiba molt endins.
Són els dies que
s’en van d’hora
I que duent als
ocellets a un altra terra.
L’aire, el vent,
les velles passions
Tornen com
immigrants amb bona sort,
Són sempre com un
antull
Amb futur de nadó
I el nadó que
passarà per les mans
De’n Herodes.
Sí, les mirades i
el silenci pel mig
Es transformen en
un mur per jugar jai alai
I a la cesta la
pilota
I a la cesta l’amor
Que va, torna i
començar i continua.
Serà, llavors,
que del silenci
Neix una
complicitat que enlluerna.
Les paraules
sempre tornen
I complicades com
els significats
Canvien i amb una
metamorfosis
De l’estil de’n
Kafka
Pasem d’ésser uns
desconeguts
A mollar-nos de’ansia
a Montjuïc.
Sí, aquestes
mirades i la prohibició
De que siguin úniques
Que ningú més les
tingui
Que siguem amos i
posseidors de tot
I del tot,
Preferim tenir-lo
tot i quedar-nos sense
Que tenir parts i
sempre tenir.
Així he vist com
guaites,
Jo et guaito
I sense saber,
potser si fossim
Prou humans
Hi tornariem a
gaudir
Per un segon del
que tenim
o tan debó pensem
que tenim
a dins i de
vegades quan la mirada tendre
hi torna a dins
podem un altre
cop
compartir.