La poesia es de qui la necessita. El Carter de Neruda. Antonio Skarmeta.
Pels amics que cauen i amb qui ens en-sortim: Su, Marta, Marcel, Xavi i els que manquin.
No cal que la
sang plogui
Entre les
mateixes arrels,
Les diferències
son les millors miralls
Per trobar a cada
raig
Un segon per
pensar en nosaltres.
Les plomes s’han
caigut,
El vol sembla
impossible
I un se’n adona de
quan real és,
De cóm de sol es
pot estar,
De que, si un no
te més
El millor al
menys és tenir-nos
Tan sigui un
segon,
Una tarda de
silencis,
Pel·lícules que
podrien no existir,
Però que ara, al
passar el temps
Ens adonem que
s’han fet l’ancora
Per recordar els
moments indesitjables
Per ningú.
Quanta pressa ha
tingut el món
I saber que s’acaba
lent,
De mica en mica.
Hem fet la sortida dels 100 metres
I al arribar-hi
ens en adonem que res,
Que la velocitat
no ens ha servit per res,
O millor dit, ens
ha ajudat
A arribar-hi
sols.
Ara estem junts
mirant
El que ningú no
vol mirar
Les tristors
compartides,
Els dies junts
I aquesta
historia que la hem feta
Amb temps, a poc
a poc,
I sobre tot, assabenten-nos
Que estem junts,
L’única forma d’estar
Amb la família
estesa.
0 comentarios:
Publicar un comentario